CONEIXEMENT I GOVERN DE LA POLIS

El tema d’aquesta redacció és relacionar el coneixement amb el govern de polis.
El dualisme epistemològic és aquella teoria que afirma que el coneixement humà està dividit en dos nivells, coneixement intel·ligible i coneixement sensible. Separats per una linia imaginaria que més tard Plató dividirà en dos subnivells.
Per una part, el coneixement sensible o sensorial fa referència als canvis, procedeix dels sentits, tambè el pugem anomenar coneixement empíric, ja que es pot demostrar amb l’experiencia (empireia=experiencia), per la qual cosa sols es pot servir per a formar opinió (doxa).
Plató situa aquest coneixement davall de la linia de manera que li dona menys importancia perquè els sentits ens enganyen continuament. És un coneixement relatiu i subjectiu, el podem anomenar així degut a que cada persona ho pot vore d una manera diferent, i així formen la doxa, per lo tant aquest coneixement no pot fonamentar l’autentic saber, l’autentica ciència, no pot servir de base per a la veritat. Plató diu que el coneixement sensible es la base de la opinió, acceptem que cada un tinga la d’ell, però no podem confondre-la amb la veritat, que és única per a tots.
El coneixement sensible és imperfecte ja que genera desacord entre les persones i es relaciona amb el cos que és la part impura de l’home, és corruptible (naix, es genera i mor), imperfecte perquè està sotmes a canvis.
El coneiximent intel·ligible ens proprciona ciència per aquesta raó Plató el situa en la part superior del simil de la linia degut a que es un coneixement vertader que procedeix de la raó (es el conjunt d’operacions mentals que uilitzen el pensament i l’inteligència), sense passar per l’experiència. La que s’ocupa d’aquest coneixement es l’ànima, és la part suprema de l’esser humà, és pura, inmaterial, l’ànima és la seu del coneiximent científic, no mor sinò es rencarna, dins de l’ànima hi ha tendències, sòn tres en cada persona en predomina una, i estàn asociades amb les classes socials: els filòsofs tenen tendencia racional, és a dir, han d’arribar a la raó, els guardians tenen anima irascible, els guerrers han de sentir ira contra els enemics per atacar, per últim els productors tenen ànima concupiscible, utilitzen el seu cos per al treball, desitjos, instins…
Encara que la tinga tothom no tots arriben a eixe coneiximent, sols els filòsofs, que s’eduquen en un procés costos, la dialèctica.
El coneixement intel·ligible mitjançant la raó ens condueix a la teoria de les idees i mitjançant el coneiximent sensible podem conéixer còpies de les idees que són versions imperfectes.
Com ja hem nombrat, Plató divideix aquets coneixements en quatre facultats. En primer lloc divideix el coneixement sensible, associant-lo en facultats:
-Eikasia, és el terme que Plató més desprècia, significa imaginació, ficció, creació, invenció…
-Pistis, segueix siguent un terme imperfecte, associat amb la creència, costum.
En segon lloc, el coneiximent intel·ligible en:
-Dianoia, es tradueix per pensament, s’ocupa de resoldre qüestions matemátiques. Es basen en hipótesis no demostrables, però que hi ha que aceptar, per això Plató fa un terme superior.
-Noesis, es tradueix en intel·ligència, és la filosofia, el saber suprem utilitza un mètode dialèctic, és el mètode per arribar al coneiximent de les idees en si, és superior a la matemàtica perquè no fa falta fer cap hipòtesis no s’apolla en res.
Per a governar fa falta arribar a la Noesis, es ha dir, hi ha que aplegar al coneixement suprem, filòsof. Una vegada s’arriba al coneixement suprem el filòsof te dues opcions o l’ensenyament o dedicarse al govern, si desideix aquesta opció anirà ocupant càrrecs intermitjos, començarà com a secretari i anirà ascendint poc a poc.
Plató busca un estat just, utòpic( idea de una societat basada en el saber).
Una contradicció de Plató és que diu que les millors natures(ARISTOIS) han de governar, en canvi un productor per molt savi que siga, mai podrà arribar a ser filòsof ja que ha de treballar i intentar ser el millor dins del seu estat jeràrquic.
El terme polític en Plató te dos sentits contraris:
-En un sentit positiu on la política és la ciència bona, la ciència del govern, la màxima activitat que pot dedicar-se un ciutadà.
-Un valor peyoratiu, despectiu, en el qual es refereix a la democràcia (governts de incultsi de gent que esta per interesos econèmics) Plató és un antidemócrata radical, no enten un govern del poble, perquè el poble no sap, no te educació i l’únic que sap és generar interesos.
L’estat és un model vertical, la societat esta dividida en tres fases o classes, on està la clase inferior que és la major en número, els productors, després la classe mitjana, són els que protegeisen la polis els generals, per últim apleguem a la cúspide, on trobem els filòsofs menor en número, però en major preparació, els artistes no tenen nom en la polis perquè ens confoònen. Els esclaus són tratats com a estrangers ,es a dir, no tenen cap dret, encara que parlen la mateixa llengua.
Cada classe s’associa amb una facultat:
-Eikasia-esclaus.
-Pistis-productors.
-Dianoia-generals.
-Noesis-filòsofs.
El estat platònic es caracteritza per ser un estat jeràrquic, vertical, la jerarquia consisteix en la superioritat de la natura, per el saber. El filòsof equilibra les altres dos classes es basa en el poder que dóna el saber. El sistema polític que propasa és estatalista, està per damunt dels interesos individuals. Un altra característica és que aquest estat és organisista, Plató concep l’estat per analogía amb el cos humà. Un estat platònic és just quan les tres classes socials estan en equilibri de les quals els filòsofs és la classe directora, organitza, coordina i controla.
Hem arribat a la conclusió de que per a ser governant, hi ha que ser filòsof i per a ser filòsof s’ha d’arribar al saber suprem, la noesis.

Llibre VI ( El bé, Sol del món intel·ligible)

Aquest text és un diàleg entre Sòcrates i Glaucón, que comenta comparant quin coneixement es millor, si l’intel·ligible o el sensible, associant-los en la ciència i el plaer, respectivament. Com que la idea del bé segons el dualisme ontològic i la teoria de les idees es la idea suprema del coneixement intel·ligible i per tant aquest coneixement es millor; aleshores el seu deixeble li demana que parle d’aquesta idea superior.
Però Sòcrates decideix parlar sobre el fill del bé; i el compara amb la vista, ja que gracies a ella podem percebre la visió.
Seguidament Sòcrates explica que gracies a la idea del bé totes les altres són el que són. El bé, que representa el Sol al món intel·ligible no podria ser apreciat si no fora pel seu fill, la vista; però, d’altra banda, si no fora per la llum del Sol els objectes, persones, animals... que percebi’m a traves de la vista serien diferents.
Llavors, tant el Sol com la vista són necessaries, però gràcies al Sol la vista pot veure per ella mateixa.
A continuació hi ha una comparació entre dos conceptes per a fer un aclariment.
La idea suprema al coneixement intel·ligible és el bé, mentre que en el món sensible és el foc, mitjançant el qual podem veure.
Aleshores, si el Sol il·lumina clarament objectes( de dia), la vista podrà apreciar els colors i la forma, mentre que sí aquest ho fa dèbilment ( de nit), els ulls voran pobrament sense distingir tan clarament les seues característiques. De la mateixa manera, Sòcrates parla del dualisme antropològic, l’anima correspon a una cosa incorruptible, imperfecte, canviant.
Així, la idea del bé pot quedar resumida com la idea suprema, immutable, perfecta, que gracies a ella totes les altres idees són el que són. Antagònica al plaer i productora de ciència i veritat.

Arts:
coneixement aplicat o empíric, per tant imperfecte. S'oposa al coneixement pur en sí, és a dir, aquell que tenen els filòsofs de les idees. També fa referència al pensament matemàtic quan es basa en figures.


Pensament discursiu:
es refereix a la dianoia, és a dir, al coneixement intel·ligible, però no perfecte. Açò fa que no siga l'autèntic coneixement, ja que és inferior a la noesis (intel·ligència).


Intel·ligència:
noesis, pensament superior. Està relacionada amb el món intel·ligible ja que es tracta d'adquirir una qualitat, anomenada dialèctica, que tan sols poden obtindre els filòsofs.


Facultat dialèctica:
com que la intel·ligència és una facultat pròpia dels filòsofs, dialèctica en aquest context és sinònim de filosofia o de saber suprem de les esències o de les coses en sí.

SOFISTES


Els sofistes van apareixer en el s.V a.c,aquesta paraula havia significat simplement hàbil o destre en qualsevol ofici. Més tard passà a significar savi en general i, després, s’hi afegí el matís d’educador, de manera que cap a mitjan segle V a.c ja significava tècnic en saviesa i que sabia ensenyar-la.
Es poden distingir dos grans períodes de la sofística. En el primer, que correspon al moment de màxima esplendor política i cultural, els sofistes foren uns personatges de gran talla intel·lectual, en canvi, quan Atenes ja es debatia entre la guerra i la inestabilitat política, aparegueren un seguit de sofistes que eren simplement mestre de retòrica i perseguint interessos purament personals.

Les seves tesis essencials poden resumir-se de la següent manera.
-NIHILISME ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi.
-FENOMENISME: L’aparença és l’única forma de ser real.
-SUBJECTIVISME: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.
-SENSISME: L’experiència és l’única font de coneixement.
-ESCEPTICISME: No existeix veritat universal: Tot pot ser a la vegada veritable i fals
-CONVENCIONALISME: La societat no és un fet natural sinó que és el resultat d’un pacte
-POSITIVISME: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus.
-RELATIVISME: Les normes socials estan en funció de cada societat: de cada època i dels interessos de cada moment.

Els sofistes van arrossegar mala fama a causa de les crítiques de Sòcrates i Plató que els consideraven uns manipuladors de la democràcia.

http://www.librolibre.org.ni/DocPo./verdad/razon/griegos/socrates.html#r1
http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Presocraticos/Sofistas-sofistica.htm
http://www.alcoberro.info/planes/socrates.htm

Sofistes

Els sofistes aparegueren al segle V a.C (segle d'or de la cultura grega i aparició de la democràcia). Grècia estava organitzada en un conjunt de polis (ciutat - estat) on Atenes, ciutat esclavista, era la seva capital.
Quan els atinenses parlaven de democràcia sols acceptaven els vots dels ciutadans lliures. Hi havien dos tipus de democràcia; la directa, formada per 500 persones (bulé o consell) on tothom participava en el govern, i la representativa, en la que s'elegeixen uns representants que representen els interessos de tots (democràcia acutal creada per Rousseau).
Considerats els primers mestres perque ensenyaven l'oratòria als fills (paidos) dels aristòcrates. Els sofistes, persones enemigues d'idees abstractes i generals, estaven mal vistos a la societat degut a que Plató, persona influent sobre la societat, els va criticar amb duresa. Les principals idees dels sofistes foren tres; en primer lloc el convencionalisme polític on els sofistes afirmaven que "en una polis s'han de crear les lleis per acord amb la majoria". En aquesta idea hi havien tres maneres de entendre la justícia:
- Interés de les classes que governen (associada a l'aristocràcia)
- Universal, una mateixa justícia en tot temps i lloc (veritat absoluta de justícia)
- Expressió de la voluntat de la majoria. Tota persona pot entendre la justícia (actual democràcia).
Altra idea fonamental dels sofistes fou l'empirisme polític, els quals apliquen l'idea empirista a la política. El que val és l'experiència.
L'última idea fonamental que defensaven era l'escepticisme (en epistemologia). L'esceptic és el que afirma que un coneiximent universal no es possible. Per als sofistes el coneixement s'adquireix per l'experiència, que és diferent en cadascú.
Els sofistes més famosos són Protàgores d'Abdera i Gorgias de Leontini, que pronuncià aquesta frase: "Res existeix. Si alguna cosa existira no es podria coneixer. Si es poguera coneixer no es podria comunicar".

http://www.xtec.es/~jortiz15/sofistes.htm

http://www.liceodigital.com/filosofia/socrates.htm

http://www.wikilearning.com/curso_gratis/filosofia-los_sofistas/12412-3

Sócrates va naixer en Atenes, al si d'una familia de classe mitjana. En vida de Sócrates l'interés de la reflexió filosòfica ja es centrava en el ser humà, havia deixat de predominar l'estudi per la natura.

Sócrates tenia algunes idees en comú amb els sofistes com, que la filosofía es reduía a l'ètica i que aquesta únicament havia d'estudiar a l'home. Però també tenia algunes idees diferents com una forma de pensar universalista, és a dir, les idees havien de gastar-se de forma universal (validesa independent de cada persona individual).

Tot el que es pot saber hui en dia de Sócrates, no ens ho deixà ell escrit, ja que pensava que la escritura no era una bona forma de comunicació a l'hora d'interpretar el missatge, i no li importà que la seua figura no fóra coneguda en el futur. No obstant això, han arribat nombrosos seguidors com Aristófanes o Plató, que fan pública la auténtica personalitat de Sócrates i el contingut de les seues lliçons.Sócrates va desenvolupar un métode pràctic basat en el diàleg, en la conversació, en el que a través del raonament inductiu, es podría esperar alcançar la definició universal dels tèrminis objecte de la investigació.

Va morir als 70 anys, aceptant serenament una condena per no reconeixer als deus atenienses i per, segons ells , corrompre a la juventud.

http://www.youtube.com/watch?v=ktz_Glzmlwg&feature=PlayList&p=E246548C646AE6F2&index=0

http://filosofia.laguia2000.com/filosofia-griega/el-pensamiento-de-socrates

http://www.proverbia.net/citasautor.asp?autor=933

Sofistes

Sofista prové del mot grec "sophos" que significa saviesa.

La sofística és el moviment cultural determinant del s.V aC. Es pot considerar com el trionf de la democràcia, perquè posà el debat com a centre de la vida de la ciutat.

Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant els joves rics a discutir a l'àgora i cobraven per fer-ho.

Aquestos s'interessaven essencialment per l'home (es a dir el ciutadà) i pels problemes de retórica i de dret. Defensen una teoria relativista, l'important és que la convivència en la ciutat estiga ben afermada i es respecte la diversitat d'opinions, interessos.

Es poden distingir dos grans períodes de la sofística:

-El moment que correspon al moment de màxima esplandor política i cultural, foren uns personatges de gran talla intel·lectual, molt apreciats per les clases aristòcrates i la èlit de l'epoca.

-Quan Atenes ja es debatia entre la guerra i la inestabilitat política, els sofistes es tornaren materialistes i sols buscaven un medi lucratiu.

La paraula "sofista" adoptà un sentit despectiu a partir de Sòcrates i Plató, que els consideraven uns manipuladors de la democràcia al·ludint que no es preocupen de la veritat sinó, més be, del poder.